D’Horta de tota la vida

Soc Alba Illarena, del barri d’Horta, a Barcelona. Aquí vaig néixer, vaig créixer i encara hi puc viure.

Em van criar en una família molt normal, tot i que la foto d’un carnaval dels anys 90, en plena escola cristiana, potser diu el contrari. A l’esquerra, el meu pare, César, disfressat de capellà. A la dreta, la meva mare, Maite, vestida de dòlar. I al mig, jo, de Power Ranger vermella, com a bona Àries.

Suposo que així va començar tot. Barrejat, contradictori i força intens.

De petita feia moltes preguntes. De gran vaig buscar una excusa per continuar fent-les i vaig estudiar Criminologia.

Després van arribar els postgraus en Drets Humans, Mediació i Igualtat de Gènere i LGTBI. Tinc una trajectòria professional de més de quinze anys en l’àmbit comunitari, les polítiques de gènere i l’abordatge de les violències masclistes des d’una perspectiva interseccional.

Durant molt de temps he acompanyat situacions complexes des de l’àmbit social i institucional. Allà vaig aprendre sobre violència, discriminació, reparació, xarxa, escolta, recursos i acompanyament. També vaig aprendre que hi ha processos que necessiten un altre tipus d’espai. Més íntim, més corporal, més lent, més humà.

La convidada i jo

L’any 2013 va morir el meu pare, després de deu anys de malaltia. Allò em va paralitzar tant que vaig fer les maletes i me’n vaig anar a viure a Xile.

Allà vaig descobrir que els dols no fets venen amb tu, encara que hi posis 11.000 quilòmetres de distància.

Quan vaig tornar, va començar una recerca personal i professional que em va portar al Tarot Terapèutic. Allà vaig entendre que, mentre sigui viva, la mort sempre estarà convidada.

Ritme ameba

A la primera sessió amb la meva terapeuta, Charo (gràcies), vaig haver de dibuixar les meves emocions perquè ni tan sols sabia posar-los nom.

Ho explico perquè, per a mi, la teràpia va començar així. Amb un paper, uns colors i una sensació molt incòmoda de no saber què em passava.

Em costava crear vincles profunds en les amistats i en les parelles. També tenia dificultats per sentir el meu cos, escoltar-lo i atendre les seves necessitats. Fins que em vaig formar en Teatre Terapèutic i el vaig posar, literalment, en escena.

Allà va començar el meu camí amb el cos, el treball expressiu i la pràctica dels 5 Ritmes, que des de fa anys forma part de la meva vida com a meditació en moviment.

I, tot i que fa anys que ballo, ho confesso. Encara em moc com una ameba.

Tot i així, és suficient.

Vaig aprendre que l’important no és ballar bé. És poder ser el cos, tal com és. Amb gràcia, amb vergonya, amb rigidesa, amb plaer, amb poca traça o amb tot alhora.

Tornar a la trama

Després d’anys de teràpia i de continuar enfadada amb el món, vaig decidir anar més a fons.

Em vaig formar en Constel·lacions familiars i organitzacionals i, més endavant, en Teràpia Gestalt. Avui soc sòcia de l’Associació Espanyola de Teràpia Gestalt.

Aquells cinc anys van ser un viatge de reconciliació amb les meves figures de criança i amb la meva història. Amb la meva cuirassa, les meves neures, les meves contradiccions i també amb els meus encants, que més d’un en tinc.

La Teràpia Gestalt em va ajudar a revisar la meva manera d’estar al món. Les Constel·lacions em van donar una manera d’observar les trames familiars, vinculars i grupals. I el treball corporal em va ensenyar que el cos moltes vegades sap abans que la ment.

El contacte com a ruta

Després va arribar el massatge inspirat en el Tantra Shivaita, un espai d’escolta del cos a través de la respiració, la presència i el tacte genuí.

Més endavant, el Deep Tissue, un contacte profund amb les tensions, els teixits i les capes del cos que sovint passem per alt.

Al llarg del meu camí, també m’he apropat a recursos transpersonals i a pràctiques vinculades als estats expandits de consciència. No són el centre de la meva proposta, però formen part del meu recorregut i poden aparèixer com a suport quan té sentit dins del procés.

De ser acompanyada a acompanyar

Acompanyo avui perquè abans em van acompanyar.

Continuo fent teràpia amb la Charo i supervisió amb la Nela perquè el compromís amb el meu propi procés és la base per acompanyar altres persones.

Amb el temps vaig entendre que la teràpia no té res a veure amb donar respostes. Spoiler: jo també les continuo buscant.

El procés terapèutic es basa en poder escoltar-nos, reconèixer allò que ens fa mal i trobar maneres més amables de viure amb el que hi ha.

Un espai més serè des d’on ballar, de vegades amb gràcia i d’altres com una ameba, entre les onades de la vida.

La meva feina neix d’aquest encreuament entre experiència personal, cos, vincle, formació acadèmica i recorregut professional.

Informació innecessària però certa

• És igual quina música soni. Sempre ballo de la mateixa manera i amb vergonya.
• Soc fan absoluta de les croquetes.
• Pelant magranes i tirabecs me’n recordo de la meva àvia Munda.
• I, tot i que soc criminòloga de formació, les sèries de crims em fan por.

I aquesta soc jo

Una barreja de contradiccions, ironia, intensitat i presència.

Ens podem trobar a Barcelona, per videotrucada o a domicili.

Sempre amb un compromís clar. Acompanyar-te amb presència, autenticitat i professionalitat, al ritme que necessitis.

Si alguna cosa de la meva història o de la meva manera de treballar et ressona, em pots escriure i valorem si aquesta proposta encaixa amb el teu moment.